Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 13 de febrer de 2018

Vaixell varat


Tot comença…, vaja,
la poesia comença
quan diversos vaixells varats
et criden entre pudor a alga negra podrida.
Les aigües han baixat;
la febre dels mots ha pujat
(la temperatura s’ha temperat),
i els teus ulls veuen tota la misèria del món.
I potser alguna subtil bondat
simbolitzada amb els cargolets
que lents, han quedat al descobert.
S’aferren a les roques,
són a la intempèrie farcits de pors.
Són la innocència i/o la nostra dignitat camuflada.

Aquest deteriorament ens el mostra la marea baixa.

(La poesia acaba quan veu un iot salpant
cap a plena mar amb una colla de rics
que se t’allunyen com passa sovint).


Fidel Picó
El poeta roig
La Bretanya; Agost de 2018

divendres, 26 de gener de 2018

M'ensenyes


M’ensenyes la classe de la vida
i així m’aixoplugues
de la misèria del món.
Aguaito els teus escrits,
els faig una mica meus
i recordo la meva extremada timidesa,
aquella escola, aquelles taules
i els meus amics d’Heura.
Mentre, la ràdio va xerrant i xerrant,
he mentit per una bona causa
i escric aquests mots.
I tu, ara a classe amb les amigues,
la teva timidesa, la teva lletra d’imprenta,
el teu somriure immens.
I la ràdio fluixa que diu i diu
i continua dient aquest matí.
I el món que roda escombrant
l’alegria d’una maduresa
trinxada per quatre cànons racionals.
M’ensenyes, m’eduques
i jo faig el que puc.
Arribarà la tarda, vindrà la mare
i hauràs tocat el clarinet;
com ahir la dolça pluja
d’un dia sense pluja.
Jo només miro la teva història
amb els nostres mots.
Trepitjo vida
i és tota i plena la gran vida.
Sento el poema
com arrela des de molt endins.
Em sento però més pare
que poeta, avui.

La ràdio xerra encara
i jo esdevinc una passa més feliç.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2017

divendres, 19 de gener de 2018

Una terra, un viatge...



Una terra al marge.
Un mapa, una ruta,
un viatge pendent… .
Un tren nocturn per ser somniat,
i al vagó un poema quiet
-com una fulla callada i trepitjada-,
per ser llegit, refet, rebatut… .
Una terra al marge.
O els marges de la terra per ser estimats.
Un viatge, un poema en tren.
Un poema als marges del tren.
Els nostres ulls, les nostres lluites no assolides… .
Un poeta de suburbi
que vol lligir els seus poemes.
Com una fulla pel teu camí.
Una terra, un viatge,
un mapa que traça el teu poema.
Un mapa com a refugi i somni.
Una ruta per dirimir ?; per començar !
Un debat amb l’enigma
o més aviat…, traçar el vers
com l’aigua que cau
des dels àtics, els rius,
les estacions de tren
dels nostres somnis…

Mireu ! : una ranglera de trens
esperant-me per sortir.

Un viatge, un somni
i… punts suspensius...


Fidel Picó
El poet roig
Desembre 2017

dilluns, 8 de gener de 2018

A fora i aquí dins




A fora, la vida esdevé diàfana,
un efímer dringar com un brindis,
com les bombolles del cava
que pugen clarificant el teu somriure,
i prou.

Aquí dins, el poema:
el batec de la nit,
el trànsit de trens i el magne silenci
que em baixa fins els soterranis
de la soledat; i molt.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017

divendres, 22 de desembre de 2017

La bona poesia

        
       “...la mejor poesía
       és el verbo hecho tango.”

          J.Gil de Biedma                 


La bona poesia
és la que posa el cap a les clavegueres;
la que balla amb l’aigua
dels rius més tèrbols.
La que baixa les escales
de dos en dos i surt al carrer.
La que posa les estovalles vermelles
per afiançar els sopar dels vells amics.
La bona poesia que es mou com un tango,
amb tota aquella èpica dels amors abatuts.
La poesia que suma tots els teus freds
i tatxa junys, car el sol
s’allargassa massa.


La que només té pressa
per baixar les escales de dos en dos,
sortir al carrer
i protegir les escoles a les cinc del matí,
i fer que s’obrin a les nou,
i degusta com ploren els amics.
La poesia que et fa vibrar,
saltar de la cadira per abraçar-te
al desconegut del costat .
La poesia que fa una abraçada sentida
a la dona del pres polític.
La poesia que fa el passadís
perquè passin les velletes lliures
cap a mar,
amb tota l’esperança
i les llàgrimes de poble,
de poema, riu que davalla
les escales per sortir al carrer,
buscar la gent i ballar el tango
dels focs no apagats.


( I amb totes aquestes proves,
que crítics o doctes filòlegs
dictin sentència,
si així ho creuen convenient ).



Fidel Picó
El poeta roig
Finals de novembre

diumenge, 17 de desembre de 2017

Països Catalans


L'Encarna i en Jaume
aquell dia van llevar-se a les 3 del matí,
però el dia abans havien fet 624 km en cotxe,
de Xàbia a Vilanova i la Geltrú,
mediterràniament cap a nord...
Són d'aquells grans/ petits anònims
que varen agafar el primer tren de rodalies
aquell dia 1 d'octubre.
Sí, aquell dia primer que tots recordarem per sempre.
L'Encarna i en Jaume,
i no em vull deixar en Xavi qus els acompanyava,
els meus herois sense ser-ho,
perquè s'enfadarien si els hi ho dic,
es van plantar -com els arbres més preciosos de la terra...-,
al "meu" col.legi electoral passades les 5 del matí.
Com nosaltres, ells també defensaren les escoles.
I van aguantar la pluja i resistir el son
i ja havien fet 460 km agafant cotxes i trens.
I estaven al meu costat i jo al costat d'en Jordi
-un altre valencià-, la Irene, l'Helena i l'Anna
amb les seves filles, i en Marc, en Pau, l'Enric,
en José, la Sònia, la Marta, la Judit, la Mar...
I en Jaume i l'Encarna.
I passades les nou
van obrir l'Escola Jovellanos de Barcelona,
i ja estaven les 4 urnes, les meses i tot.
I fèiem un passadís perquè primer votessin
les super àvies amb cadireta de rodes,
i l'Encarna i en Jaume aplaudien i ploraven com jo.
Corrien les notícies: la policia espanyola
estava estomacant en algunes escoles,
però nosaltres érem un Nosaltres de roure,
i seguíem plantats allà
-com un arbre, un poble magnífic i rebel !-.
Vaig entrar a votar amb en Jaume
-que no sé com, s'havia fotut dins el recinte-,
em va fotografiar, ell no va poder votar,
però era un més, un company més de resistència.

Us parlaran de molts herois i de catifes vermelles,
de diners, de fama, de guapos i guapes, de glamour...
Jo us parlo dels meus, l'Encarna i en Jaume,
els de debò, els que hi són, els qui ho senten...

Avui els he tornat a veure.

Ells dos sols fan un poema sencer,
un poema sencer alçat 
amb i per vosaltres.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017



dissabte, 25 de novembre de 2017

Les primeres, el primer...


El primer calfred,
la primera llum de matinada.
El primer petó dalt del tren.
La primera tardor sense fred.
El primer desig de tu.
La primera pel.lícula que em fa plorar.
El primer poema (que no recordo).
La primera dona que planta cara a un home feixista.
El primer gol,
la primera metàfora.
El primer ull de somni.
La primera olivera que he vist créixer.
El primer contrallum al mar.
La primera mani.
El primer regal.
La primera tenda d’índis.
El primer pecat no original,
la primera nit afiançada.
El primer combat parcial.
la primera platja.
El primer esplai.
La primera lleteta que vas succionar…
El primer ésser.
La primera vegada (en... néixer).
El primer de l’univers,
la primera galàxia sense músics.
El primer big bang en silenci.
La primera flor.;
El primer tu,
la primera ejaculació.

El primer ha de ser el... primer…?,
La primera ha de ser la… primera ?

La primera enverinada i al pal.
El primer desert de sal.
La primera en dir-li ‘no’ i no recollir-li l’orinal.
El primer clarinet com cal.
La primera aquella...final,
el primer militar fatal.
La primera guitarra sense rima.
El primer cavall al trot.
La primera llavor.
El primer últim,
la primera de segona,
el primer segona.
La primera palla;
el primer desordre en un paller.
La primera sirena,
el primer tresor.
La primera vaga,
el primer llibre,
la primera feina.
El primer que va perdre.
La primera maltractada.
El primer tró.

El primer calfred.
La primera en dir-me “T’Estimo”.
El primer en dir-te “T’Estimo”.
La primera i darrera sorpresa per aquest final.
El primer, el número u, el darrer :

El primer d’octubre.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2017
(25/11/17)

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)