Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 23 de juny de 2017

Back to blak



Escolto Back to Black de l’Amy Winehouse:
em torno més poeta.
Una melangia meravellosa assalta els meus cels
i les pèrdues esclaten
i salivo grogues i alegres penes
i els petards es queden en mode silenci
i el llac és on sempre,
i és quan escolto que hi veig clar, molt clar.
Els anys 60, els 70, els 90, el 2011...
Morrison, Joplin, Hendrix, Cobain...
Jim, Janis, Jimmy...les tres ‘jotes’ i una ‘k’.
Recordo els del club dels 27 anys,
la desmesura i la mesura, guitarres dures
i veus trencades i balls compassats per drogues,
contracultura, joia, els límits i el neguit de la genialitat.
Penso en les meves angoixes (poca cosa),
i encara em torno més poeta;
i els Cd’s es ratllen,
la canalla no és deixé món,
i la veu de l’Amy no pot canviar el món
però sona com un poema jove
que reivindica els desitjos més alts
que no sabem satisfer
si no és amb més i més poemes.

Miro la cara de distància de les meves filles.
No cal anar tan lluny, penso; els 60 s’arruguen.
Ens queden les músiques, els versos
i un llac ple de fulles verdes que les nenes miren.
Faig la foto. Al fons del llac: Amy Winehouse;
davant meu: elles, el sí a la vida,
més poemes i el segle XXI.



Fidel Picó (el poeta roig)
Juny de 2017


https://youtu.be/4IOXgamaOLI

divendres, 16 de juny de 2017

Alçarem



Escombrada la tenalla de la por,
derrocats els besos de cianur,
alliberat el nus de la corda...
Hem pres el llamp de la branca
obligada de tants dies,
l’hem desactivat,
i ens hi estem gronxant a sobre.
I així anem alçant els cims,
hem netejat la runa de grassa
que ens enganxava
al cràter crepuscular de l’insomni.

I abordarem el cavall blanc,
i al galop, avançarem irremeiablement
en grup vers el poema, 
el trersor que alçarem
el proper 1 d’octubre.

I el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !




Juny  de 2017
El poeta roig

dimarts, 6 de juny de 2017

Esclata (poema refet)






Arreu dins meu, esclata el somni roig
com una detonació sostenible.
Erupció imperfecte primer,
metralla d’utopies fragmentades
esquitxa murs de dissidència;
però tanta clandestinitat a voltes fa mal.
La pell de l’aigua
eixampla cercles fins el no-res,
com desitjos que finalment se’n van.
I la pedra jau al fons
com una esperança seriosament qüestionada.

Però cavalquen pètals vermells
com descàrrega utòpica estenent abraçades.
Llums, llampecs; gotes sostenibles
en trànsit i somrients a la finestra,
ens indiquen que ha començat la primavera.
I ja ha esclatat una primera vaga general.
I ja ha esclatat un globus ple d’oli
que ha esquitxat els fonaments indissolubles de l’Estat.

Esclata el somni arreu i arrela dins meu.



Abril 2012
Refet: Maig i juny de 2017
El poeta roig




divendres, 19 de maig de 2017

Poema sense nom




Cremada; cràter
de quitrà prou urbà:
la taca del fred
que cavalca enfosquida
pels seus ulls obedients.


II

Mira !, una escletxa a la gruta del neguit.
La tanka s'obre.
La mètrica entra en procés de ruptura,
les síl·labes van a la deriva.
Sigilosament esclata la metàfora:
passen milers de desobedients
per la frontera de glaç.
Oh benvinguts !, passeu passeu al poema...
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Jo també vull fer l'amor amb el poema.
Tu també vols fer...el poema:

esquitxos blaus
desdibuixen el cràter de la por.



F.P.
el poeta roig
Maig 2017

diumenge, 14 de maig de 2017

Riuada


Síl.labes molles,
pètals de xocolata...
Te'n vas
com el fum del crepuscle.
Jo no marxo mai.
Sempre sóc al mateix lloc
quan les pedres i els arbres
del camí no callen.
Riuades de síl.labes,
pètals de xocolata negra...
No, no mrxo mai.
Tu però, tu marxes sempre
entre silencis que xisclen
com esglésies d'un altre temps.
Riuades, corrent davallant.
Poemes que suren sempre
en el meu paisatge.


Fidel Picó
El poeta roig
Maig de 2017 
( Refet d'un poema antic...?)


dijous, 11 de maig de 2017

Diòxid de carboni




Amb els teus negres guants, vell amic,
has trinxat les trinxeres de sucre
que quedaven del teu passat.
De l'oxigen en fas diòxid de carboni.
Com les ombres que edifiques:
acabes construint murs,
directors de tenebres
sobradament preparats per tornar a acumular.
T'has convertit en un podrit escanyapobres
que saqueja el paisatge
amb les emissions del teu gas
que ja s'acumula als nostres soterranis
homologant l'ofegament global del planeta.
Tu poses els guants, la corda, les totxanes...
Mentre jo et voldria perdre,
tu em robaràs el respirar,
que estriparàs i llençaràs a deflagrar,
oxidant tota abraçada poètica,
esdevenint un fabricant de misèria més.

Qui no ha perdut un amic
per aferrar-se a unes idees ?


Fidel Picó
El poeta roig
De maig de 2007, adaptat a maig 2017

dimecres, 3 de maig de 2017

Napolitanament



Els homes parlen amb els homss a la plaça,
els trens semblen trenets de joguina;
les rotondes són l'exemple del caos
i el desordre imperant no trenca ni un sol vidre.
I les pedres criden aquí,
i els cràters són immensos bisbes aquí,
i al cràter s'hi amuntega una part
glaçada del caos que treu fum:
llençols, papers i gelats;
motos, pizzes, esglésies i vidres esquerdats.
Aquí mossegades de la història,
estacions amb flaires de sud;
principis sense pròlegs, sacsejats sense treva,
malmesos fins l'eternitat,
finals tràgics fins l'actualitat.
Aquí talls d'aigua que s'amaguen i ja estan aquí,
mirades que jauen, s'enlairen amb tanta llum
que es creuen, es desteixeixen, es desfan, es cremen...
Aquí, els somnis són dins un cafè expresso,
les supervivències naveguen enmig 
del silenci d'un cràter dissecat de por,
els trens són mirades d'infant
i els ideals poden caure fins la via morta
on els trens moren rovellats de grafittis.
Finestres amb vidres trencats aquí,
capitans expedientats galeries ensinistrades
per on corren masses no guardonades, aquí.
Brutes cantonades i petits somnis de gomina.
S'abraonen sirenes de matinada,
les alarmes de la vida sonen 
com cridòria de campanes de basarda als altars.
Una veu pedra del passat ens crida,
Maradona i la cosa nostra a la botiga,
el llençol pressumptament net al carrer estret.
Deixalles acumulades a cràters
de misèries perfumades.
Els homes parlen i juguen a cartes
amb d'altres homes a les places.

El rellotge que s'ha aturat
a les cendres de Pompeia.
Espectadors de tot,
actors de poc i de res.
Napolitanament, el pes de la Història.


Fidel Picó
El poeta roig
23 a 30 abril de 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)