Aquest
és un poema que parla de tots aquells que imaginen, que ens agrada imaginar,
somniar...
És també un poema diferent, en el sentit que ha estat fet
conjuntament amb la MartinaH, que escriu com els àngels (el seu bloc val molt
la pena: http://blocmartinah.blogspot.com
). Sovint veiem la poesia, els poetes –o poetesses- com uns éssers aïllats i
solitaris, a més, a vegades, en fem bandera. Però el repte era capgirar aquest
ordre de valors i fer quelcom conjunt però fusionat, tot cercant la complicitat
i l’aprenentatge permanent. Una nova forma de treball poètic, i si és
col·laborant amb algú que en sap, millor...
A veure si us agrada :
Sembla que vinguin
d’altres contrades.
Com estrangers sobrevinguts,
éssers mutants, aliens als guirigalls,
o fugint dels exabruptes d’un món hostil,
ja els tenim aquí.
Diuen les bones llengües
que alguns escriuen, lletrafolls,
cerquen els somnis més recòndits.
Sovint miren les alçades,
“la lluna, la pruna vestida...” de príncep blau,
capten girafes negres, mars vermells...
Imaginen l’imaginable.
Somnien fins l’ insomni.
Posen flors a la solitud i als seus poemes.
Sembla que vaguin i siguin distants,
però a tu i a mi sempre ens piquen l’ullet...
Ja els tenim aquí, carregats d’estrelles.
De lluny se’ls veu arribar,
tot caminant de puntetes
per no despertar del son, dels somnis, insomnis...
Silenci! Vénen amb maletes plenes d’històries,
a punt de ser xisclades i espargides pels vents.
No ho sents? No els sents esgarrapar la lluna?
Com estrangers sobrevinguts,
éssers mutants, aliens als guirigalls,
o fugint dels exabruptes d’un món hostil,
ja els tenim aquí.
Diuen les bones llengües
que alguns escriuen, lletrafolls,
cerquen els somnis més recòndits.
Sovint miren les alçades,
“la lluna, la pruna vestida...” de príncep blau,
capten girafes negres, mars vermells...
Imaginen l’imaginable.
Somnien fins l’ insomni.
Posen flors a la solitud i als seus poemes.
Sembla que vaguin i siguin distants,
però a tu i a mi sempre ens piquen l’ullet...
Ja els tenim aquí, carregats d’estrelles.
De lluny se’ls veu arribar,
tot caminant de puntetes
per no despertar del son, dels somnis, insomnis...
Silenci! Vénen amb maletes plenes d’històries,
a punt de ser xisclades i espargides pels vents.
No ho sents? No els sents esgarrapar la lluna?
Autors: MartinaH & Fidel Picó
Podeu gaudir de la cançó de John Lennon 'Imagine : http://youtu.be/yRhq-yO1KN8
