Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 25 de febrer del 2014

Les vostres mans

Us presento una mena d'experiment artístic i pedagògic. Un treball col.lectiu, familiar, interactiu, a tres mans (mai més ben dit). La veritat, va sorgir de manera espontània dissabte passat, a casa. Us presento les mans de les meves 2 filles: la Joana i l'Ona. Van passar la silueta de lla seva mà -primer una, després la gran- i van omplir-la com els hi va semblar, lliurement. Jo només, i a partir del que m'explicaven sobre el seu dibuix, hi vaig posar alguns mots.
Un orgull enorme tenir i gaudir d'aquestes filles, dues artistasses, sísí !.
Aquí teniu el resultat :



I La mà de l'Ona


Estampes de mà,
crides colors
que, aparentment, només amaguen
els anys de la pell.
Mà d'infant, dolços cargols
entre somnis, tot esguardant
llits el.làstics.
El somni de l'Ona
estampant la fragilitat tendra,
viscuda com un joc
alegre de colors i vida.



II La mà de la Joana


Tu també comptes estampes la mà
amb ungles, urpes com triangles grocs.
Em dius, innocent i tendrament,
totes les coses que es poden fer amb les mans.
Les inscrius traçant mots sinuosos
pel contorn dels dits.
M'aturo, t'atures dalt dels cims,
dalt de tot el somni:
"L'aleta de l'enxeneta", em dius,
un cop hem pujat tenaçment els castells.
Després, més del que no ens pensem,
piquem de mans, aplaudim
anunciant 'VICTÒRIA !'.
Amb les mans estimem, saludem
(aquesta és la centralitat)
i diem:

"Fins la victòria sempre, filla !!".


divendres, 21 de febrer del 2014

Poesia compromesa (2ª part): a la recerca d’un equilibri...



“…Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO (De "Cantos iberos", 1955)
Gabriel Celaya

Suposo que es deu tractar d’un relliscós, arriscat, però bonic equilibri. Com haureu endevinat, us torno a parlar de poesia compromesa.  Es tracta d’una fusió, d’una mescla; o sigui, d’un tresor, de riquesa que, cert, comporta sovint alguns... ‘perills’. Fusionar poesia i compromís (social, nacional, civil...) és per qui escriu:
a)    Una necessitat personal i vital
b)   Coherència ideològica
c)    Una responsabilitat o ‘deure’ moral.
d)    Fins i tot una ‘estètica’ o cultura poètica alhora d’entendre la poesia com a social (amb una dimensió col·lectiva).
Primer de tot vull dir i matisar. Faig i m’agrada molt, poesia. No faig (si més no, intento) consignes, pamflets, assaig, tesis doctorals o manifestos. Faig poesia, un incòmode hostatge o llogater de la literatura. La poesia, els poetes som molt autònoms, anem a la nostra, i sobretot  tenim codis singulars. La poesia és bellesa, metàfores, ficció, imaginació, treball... fet amb paraules, simple i complexament.  Ja ho he dit d’altres vegades: la poesia és subjectivitat, és primer, un mateix, expressió de sentiments: amor, neguits, angoixes, plaers/desitjos, etc. La poesia és i ha d’emocionar i/o commoure a la gent, i posar-se en les profunditats de les ànimes personals i que surtin a la llum. Un pou fosc i/o un pou amb moltes llumetes que irradien, ens enlluernen.
Però una cosa no treu l’altra, com es diu habitualment. Hi ha moltes maneres de fer i enfocar poesia. Òbviament totes legítimes. I és bo acostar-se, llegir, tenir una mirada oberta i trobar-se amb aquestes maneres plurals d’enfocar el fet poètic. I clar, ens trobem amb bona poesia sempre i en tots els corrents; i també amb productes dolents (no tan bons, per ser més fins). Però resulta que al final tots acabem seleccionant. No es tracta de posar-nos una etiqueta frívola, sinó de ser honestos i sincers; fer allò que volem fer i dir, allò que a nosaltres ens commou, ens agrada (o desagrada), allò que ens ocupa i preocupa, allò que més ens emociona...
I jo, per cultura, per com sóc i com m’he socialitzat, m’alineo sovint amb el que sempre se n’ha dir ‘poesia social’. La meva aventura és nedar entre aquest fràgil i bonic equilibri. Intentant fer bona poesia (tot i les meves mancances lingüístiques, que les reconec) però sense perdre el compromís social necessari d’acord amb els meus valors. I a l’inrevés, fer bons i punyents i poemes crítics, sempre amb la poesia com a estendard o referent vital. És indefugible. Ni vull ni puc fer altra cosa, diria exageradament. El context actual (polític i socioeconòmic de crisi i d’embranzida nacional) m’empeny i reforça, penso, el fet de construir poemes crítics o de compromís amb els col·lectius més vulnerables o fràgils i amb un país alçat que es vol plenament sobirà. Intento però, no encasellar-me i practicar o acaronar d’altres “gèneres” poètics com l’amor, l’erotisme (més recent i encara provant...) o allò més existencial fruït de l’experiència o del sentiment. Però el gran gruix que dic jo es troba en i per la poesia social. Moltes vegades però, intento en un mateix poema, fusionar més d’una temàtica (per exemple: amor , crisi i llibertat, utopies personals existencials i col·lectives, amistat i lluites socials concretes, etc.; podeu buscar pel meu bloc poemes com “Nosaltres enmig del caos” del poemari “Instants de maig i potser..., tu”.). És aquesta una manera, crec modestament, d’enriquir la poesia, certa ambigüitat calculada per llençar més d’un missatge a la vegada, malgrat que de cops hi hagi el ‘perill’ de despistar el lector, amb l’avantatge que sigui el públic que pugui escollir o identificar-se amb el component que ell vulgui/ cregui.
Cert també que tinc alguns –diguem-ne- poemes no satisfactoris, diria. Escrits, versos més aviat de contingut netament polític o de consigna on, i cal reconèixer-ho, un no aconsegueix aquesta anhelada síntesi.
I aquesta és la qüestió. Conjugar la qualitat poètica (estètica, metafòrica, l’originalitat, la bellesa formal (rigor i riquesa lèxica i lingüística , el ritme del poema...) i remoure, repensar, incomodar consciències i compromís social. Inclús fer-ho àcidament, sense concessions, sense treva, amb rotunditat i passió. Car, què seria la poesia sense passió ? Passió personal i força col·lectiva, dues ‘banderes’ que m’agermanen.
Es tracta d’un relliscós, arriscat, però bonic equilibri, pel qual espero que m’hi acompanyeu. Crec a més i sincerament, que aquí podem aprendre molt i molt de la poesia castellana (els poetes dels 50 del segle passat i alguns actuals enquadrats en l’anomenada poesia de l’experiència). La poesia catalana en català penso que no s’ha prodigat massa en aquesta fusió (generalitzo, car tenim el frondós llegat de ‘La pell de brau” de l’Espriu, versos engrescadors de Pere Quart, Brossa, Estellés i parcialment de Martí i Pol, o avui dels ‘Davids’ -Caño, Castillo- o Pons Ponç, etc.) , que han fecundat enormes obres del que aquí anomeno ‘fusió’ o ‘conjugació’. Però copso que hi ha un cert dèficit: suposo que són coses de ser una llengua, un país i un gènere d’un país que, malauradament, avui encara no és normal, i com a ‘resistencialisme’ els poetes catalans han hagut d’aixecar un idioma i els seus fonaments estètics i s’ha pretès ser més pur, no sé... O tal vegada s’ha cregut, que primer hauríem de polir l’arbre, treure-li la fullaraca resseca per després ornamentar-lo d’acord amb l’hàbitat o context social imperant. (...).
La cerca d’un equilibri o síntesi complexa, un repte personal i poètic on penso, hi ha un ampli i fecund i fascinant bosc per recórrer. Cuidem doncs el bosc que molt està per fer i...tot és possible  !.


Fidel; febrer de 2014.

dissabte, 15 de febrer del 2014

Em restitueixo


Em restitueixo.
Em pinto la cara de pallasso
i me'n vaig d'excursió els capvespres.
Torno a cantar en veu alta i corro.
Les nenes em somriuran.
Els grans em diran immadur.
No trigo, vindré per fer el sopar de les nenes.
Avui els contes em toquen a mi.

Corro per ser dins el conte.

Fidel; 2012

Poema inclòs al poemari "Instants de maig i potser..., tu".
Musicat per M.Teresa Martínez Sentís.


dimarts, 11 de febrer del 2014

Vies



Via. Vies. Vies fora, vies dins. Vies per viatjar. Trens per agafar. Vies.

La primera via és diàfana, via fora: “és el millor que podem fer carinyo, ja no puc més, ho hem de deixar.... Vull ser, caminar la meva pròpia vida”.

La segona via també és clara: NO a tot. Cap al centre de l’Imperi camí -potser- de Déu. Els de sempre. Ordre i amén. Jo imposo, tu imposes, ells m’imposen. Entre a reixes i calla.

Però la tercera via, ai la tercera via !...; potser interessant per ordenar certs desordres emocionals, però malauradament els psicòlegs ja no poden fer-hi res. Una via fictícia que s’ha intentat traçar amb esforç i tenacitat durant dècades, una via a la deriva, un miratge: una illa sense res de retorn on érem o, el pitjor, on som. 

Deia ?, ah sí, i... on som ? Està clar: a l’estació on hi ha una multitud de braços aixecats que volen quelcom. La majoria demana agafar el tren de la primera via: la cua és impressionant, i hi trobem de tots els colors i trens possibles. Alguns (la canalla) ja veuen trens d’alta velocitat marxant ara mateix, a tot hora, i s’exciten. A la primera també hi trobem a alguns desobedients que els agraden uns trens que no només marxen lluny sinó que també tenen confort i ho voldrien canviar tot i a millor. Hi tenim també senyors encorbatats i de molt d’ordre que volen privatitzar la via, posar-li un espònsor àrab de dubtosa credibilitat democràtica, etc. Aquests darrers ocupen l’extrem dret de l’andana si bé sempre diuen pujar als vagons centrals. I no ho digueu a ningú, però alguns d’aquests van a Montserrat !. O no, perquè alguns d’aquest darrer bloc sembla que estiguin per l’altra via, la tercera, la via dels enigmes i silencis més preuats.

Sembla que hi hagi poca cua en aquesta 3ª via. Pocs i plurals, si bé tots els plafons centrals i les tanques de publicitat omnipresents arreu l’estació en parlen, sí senyor, amb lletres ben grosses i cridaneres !. Ara per ara però, només dues famílies: uns, el patriarca del qual és un senyor gran i calb que sovint va a Madrid i Montserrat (ara més aviat a Lourdes...), i l’altre un home sol, que ja fa dies va decidir que a Ferraz decidirien per ell (tenia un dret a decidir força peculiar aquell home de cabells blancs).

I així estem. L’estació bull de gent atrafegada amunt i avall, tothom buscant o situant-se en les seves vies. Alguns són al lavabo i no s’assabenten absolutament de res. Alguns divaguen a dreta i esquerra buscant avions o... bicicletes. Alguns es perden pel camí i es gangrenen, simplement passen de trens i aniran on els duguin. I alguns creuen que tot plegat és una absurda cortina de fum o un absurd conflicte i que els trens no tenen ni cor, ni cap ni tan sols CUP o no existeixen directament. Diuen que són un muntatge burgès per despistar-nos de la lluita de classes (ai perdó ! de transports)...Ailàs !, he dit, o...diuen alguns.

Compte, per fi els de la segona via es foten a cridar (res, hooligans mesclats amb respectables homes de negocis, homes de lleis sagrades, sotanes molt negres, militars molt verds i algun obrer que encara creu amb la dictadura del proletariat o de l’estat com un totem perfecte i/o un internacionalisme pur i dur). Criden i desentonen, plens de galls i amb els contactes al watsup dels ‘senyoritus’ de Madrid.

I així estem. Tots a l’estació aguaitant les vies. Crits i silencis creuats. Mirades de seducció, algunes. Mirades amenaçadores , moltes, dels qui només no no i no, i també dels sí i no, no però sí, una mica no i un sí esquifit
Nervis i tensió. Els apressats i els que no en tenen gens. Demòcrates i no demòcrates. Ficticis, virtuals i reals, veritables, possibles/ impossibles.

Nosaltres i ells. Ells i nosaltres. Ells i la negació del nosaltres. Dialèctica desigual de vies; vies estretes i gegants, vies que marxen lluny, vies que retornen o no saben on, vies mortes i vives. Vies.
Tots, tard o d’hora, tot@s tenim una via per escollir. Per decidir. Per decidir ?; repeteixo: ells i la negació del nosaltres. I guixeta per adquirir els bitllets, finestres 1 i 3 tancades, només la segona roman oberta. Manifestació per demanar el dret a escollir de via (70% de la gent com a mínim). Malgrat tot, l’estació bull de gent, molta esperançada, alguna despistada, d’altres a l’atac o a la defensa numantina.
Conflicte manifest. La batalla ha començat. Les andanes es miren les unes a les altres; la gent també.

I de cop i volta sona un primer xiulet. Algú desplega una estelada gegantina, com una via gran gran gran i molts aplaudeixen amb entusiasme. Ve de la via morta de molts anys i panys. El tren de la primera via entra a l’estació amb un somriure poètic.
Sona la música; comença la festa dels condemnats. Canta el poeta i molts, el nosaltres encès, ens agafem les mans per decidir, per decidir-nos.
Ara va de debò. Això és seriós.
Un tren a la primera via. 
Un viatge. Perquè a Ítaca s'hi va en tren.
Per decidir i ser. Ser un nosaltres. 
Per decidir-nos a viatjar.

( Continuarà... )

Fidel; 10 i 11 de febrer de 2014

dijous, 6 de febrer del 2014

Amor en temps poètics

La teva llengua
s'esllavissava impunement
cap a l'alba. Rogenc,
el cel es filtrava de goig.
S'encenia un nou dia.
Ambdós vèiem la llum.
S'alçaven els tambors
i els cossos recitaven aquell poema
que només tu i jo sabem.


Fidel; Febrer de 2014




La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)