I
Sagna la memòria
a les cases dels relativament pobres.
Es corquen graons de marbre
i davant de tot; el meu nom: Fidel.
Tots els diaris: “Fidel ha mort”.
Em recorre una profunda tristesa serena,
melangia en ascens en un replà de l’escala.
Escala bruta, amb idees- ideals bells plens de pols
i portes que caldria repintar, amb certa urgència.
Plora el socialisme, ploren les engrunes del comunisme,
s’esborra amb ‘tipp-Ex’ part del segle XX.
I davant de tot; el meu nom: Fidel.
Pujo fins al terrat a l’alba i de genolls no se pregar.
Miro la improbable conquesta del cel,
penso en les revolucions corcades
(les càries són massa cares),
i en les revolucions que els ordenats han enfonsat,
però se m’obre una primera escletxa de llum
fins alguna victòria sempre tan blava com vermella.
Necessito amb urgència un cafè sol o col·lectiu.
“Fidel s’ha mort” il·luminen els diaris.
I davant de tot; el meu nom: Fidel.
Sí, jo (Fidel), fidel a unes escales brutes que pugen.
Fidel incinerat, jo amb el seu nom, unes idees, VIU,
volent pujar als cels de la justícia social
i arribant a un petit terrat
quan m’atrapa l’alba que anuncia alguna cosa.
II
I el poema s’acaba en diumenge,
posdia de la mort anunciada,
amb les tombes del Galeano i el Montalbán
solitàries però sentides i il·luminades.
Amb un passat devorat per taurons invisibles.
I davant de tot; el meu nom: Fidel;
una barba un 26 de juliol en blanc i negre,
playa Girón i Sílvio Rodríguez,
una tele en color amb les meves filles,
I la foto del Malecón mirant-nos, on tu i jo
enmig d’un mar de poesia i passat roig,
segurament més zapatistes que castristes.
I els meus ulls presents brillants
que ploren una profunda tristesa serena.
Després, mengem mandonguilles amb sèpia
mentre diuen que Fidel se n’ha anat de viatge
amb la seva -un poc nostra- revolució.
I la vida passa i Cuba va.
I acabo (el poema).
Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2016
Fidel Castro (1926-2016)
