Oh trens desbocats !,
cavalls salvatges
gronxant utopies com sovint.
Oh cossos enzelats
a la recerca de la felicitat clandestina !.
Oh que d’un piano enfonsat
per un allau d’odi
en fem un poema
amb fils de llum agònica !.
Oh com s’agafen de les mans
aquests vellets al banc de la plaça !.
Oh com es perd la por primera
i arriba la segona,
i la darrera... tu la guanyes
amb aquella tenacitat de marbre tossut !.
Oh amb quin tacte obres les cortines
per mirar –i fer que miri- la mar !.
Oh ! –diuen els ocellets de la primavera-
quina línia de trinxeres assistides
per un seguit de pobres posats dempeus
que han perdut la por
als helicòpters de dalt i a les rates de baix !.
Oh quanta passió !,
quant poeta delerós
d’emocionar al seu petit poble !.
Quant poeta delerós
d’emocionar al teu petit poble.
Oh ! quant poeta delerós
d’emocionar el meu, el nostre petit poble.
Oh !
Fidel Picó
El poeta roig
Febrer de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada