Podríem parlar dels ulls de la poesia del fred
farcits de tristor a la vora del mar d'hivern.
Parlar del bar que anàvem a esmorzar
i que la crisi ha posat en venda
-ho diu el rètol que hi penja-
i que encaixa amb les runes d’una solitud indesitjada.
De les nits d'estiu d'insomni,
de quan idees un poema, llavors t'adorms
i l'endemà no recordes absolutament res.
Podríem parlar de les carícies a les fosques
a la recerca dels nostres tresors amagats
a la caixeta dels desitjos en l'era de l'smartphone.
De quan en Messi, sí, en Leo Messi he dit,
imagina, té un pla, el supera, fa la diagonal fins l'infinit
i la posa allà, on l'ordre establert ni pot ni sap aturar.
Parlaria de les muntanyes que tinc al davant i ni s'immuten;
i que tinc tres mosques fent-me ara la punyeta.
Podríem parlar dels dies en que els arbres gemeguen
i les portes dels exiliats es tanquen de sobte
i les claus són a dins,
car caiem tots a la intempèrie
com un home rendit o expulsat
d'un progrés social emmalaltit.
Parlar de les pors terribles, de la caça al clandestí,
( -oh!, no puc continuar, m'aturo...-,
quin fàstic, no puc posar distància ).
Podríem parlar de l'escassíssima producció poètica
de la una del migdia d'un juliol de foc.
I la profusió dels capvespres a la tarda
o les albades taronges a la primavera, per exemple.
Del record quan em van allistar
i que ja parlem com si fóssim vells
( i la pila de records té serioses possibilitats
de ser més alta que la dels projectes i reptes,
ai mare quin vertigen !).
Podríem parlar de la revolta dels somriures,
d'allò d'anar inventant alegria
i crear la ferma voluntat de caminar sols
dels penya-segats dels silencis o dels crits, tan és ara.
Del senzill acte de quedar-nos sols,
creuar un parell de converses
bebent vi i menjant un bon parmesà
abans de cloure'ns cadascú en la seva nit.
De contemplar les muntanyes més estranyes,
de coronar cims sense el teu alè,
de pujar dalt de tot, fins l'últim graó
i pensar que t'has mort;
de capficar-me pensant que el cor se m'atura,
pànic al llit de l'insomni, accidents frontals de cotxe
i nenes perdudes per una plaça
tan fosca com de gom a gom, nit negra.
Podríem parlar de tot això i de molt més.
De tant, de tots o de quasi tot,
però suposo que en poesia no tot s'hi val,
de fet diuen que tota (o part) de la poesia val molt poc.
O bé..., podríem parlar del que sempre diem, diran al principi:
que tenim por i que des d'uns ulls
de poesia del fred, farcits de tristor,
sempre ens crida algú vora la mar d'hivern
i nosaltres no hi anem,
fugim sense poder-ne parlar.
Fidel Picó, el poeta roig
2 agost 2015
Refet: Finals març 2017
