De veus i cançons

“Tanta multitud i tan sol !”.

M’ho deies tu, poeta entelat entre la manifestació.

Jo pasturava amb tu entre un mar de desitjos

i veus de sirenes que clamaven

per no ser desnonades de somnis.

Onades de protesta i ports on es confinaven

en garbuix tones de versos, mentre els poemes

enllaunats es refredaven a la nevera del segon primera.

Més enllà, una platja banyada de silencis,

una bicicleta solitària com les teves petjades velades,

i el vell que atén un melancòlic i llunyà llagut

que ve del fons del passeig arrecerat

a la blanca i escumada cresta del segon primera.

Mentre, les indomables ones no paren

d’arribar brodades d’atzurs profunds.

Fidel; Octubre de 2011